Ball Parlat
El Boc de Foix
El Monjo
L'any 1328, al Santuari de Foix, on es venerava la Mare de Déu de Foix, patrona del Penedès, va arribar a mitjanit, de forma anònima i secreta, un Monjo de l'Orde dels Predicadors, seguidors de la Santa Inquisició, destinat des del Convent de Santa Caterina per protegir, vigilar i venerar la Verge durant les nits, a desconeixença de tothom.
​
Durant anys va estar complint la seva funció de dia i de nit, i amb el temps va anar descobrint l'art de la mateixa mare naturalesa, assolint coneixences de cures i tractaments que es podien fer amb les plantes i espècies de la mateixa muntanya en terra santa, esbrinant formes de curar la falta son, la sensació de soledat o fins i tot, augmentar la seva força i energia. Amb el pas dels anys, la seva obsessió a poder guanyar més poder i força interior va anar augmentant fins al punt de començar a investigar i provar arts, considerades màgia negra.
​
Com més feia aquestes pràctiques més fixació tenia en seguir i descobrir-ne més, i així seguir-les utilitzant. Poc a poc, la seva ànima es va anar corrompent i es va anar desentenent de les seves funcions.
L'aparició
Un dia a la mateixa hora que ell va arribar tot just feia 26 anys, a mitjanit, va aparèixer una bèstia misteriosa i desconeguda fins al moment a la muntanya del santuari. Era un Boc d'una grandesa descomunal, negre com el carbó del mateix infern, amb un pelatge dur com el metall, unes banyes fortes i robustes que podrien trencar la roca més pura, i uns ulls vermells com el foc, que feien que tingués una mirada que aterrava del més petit al més gran.
Aquella mateixa nit, mentre el Monjo seguia descobrint i practicant nous encanteris i beuratges en el mateix Santuari de Foix, confiat de la protecció de la Verge, el Boc se li va presentar al davant. Els dos es van mirar fixament als ulls, el cel es va tapar i totes les estrelles van desapareixer, la terra va fer un gran espetec i tota la muntanya va tremolar. En aquell precís moment, el Monjo va sentir com una força sobrenatural li recorria tota l'esquena, des dels peus fins al cap, i en un instant, del seu propi cos, va sorgir un raig de foc que va il·luminar tot el cel com si s'estigués cremant. El Monjo ho mirava embadalit i es sentia més poderós que mai.
​
Quan tot es va apagar i la terra va deixar de tremolar, el Monjo va baixar la mirada per tornar a mirar el Boc el qual ja no hi era. Tenia una sensació al cos d'allò més estranya però no la volia perdre, volia recuperar aquell poder que aquella bèstia li havia pogut donar per uns instants. De forma irracional, tenia la sensació i la necessitat d’unir la seva ànima amb la del Boc.
El jurament
Durant 30 dies i 30 nits, va estar buscant la bèstia per tota la muntanya, caient en una desesperació inhumana, cada dia que passava la seva ànima s'anava enfosquint i trencant i la seva ambició pel poder del Boc augmentava desmesuradament. Fins que a la mitjanit del 30è dia, de forma desesperada, es va presentar davant de la Mare de Déu de Foix a qui li va suplicar que fes que la bèstia tornes i que li concedís el poder d'unir les seves ànimes en el seu cos per poder descobrir el gran poder del Boc. També li va jurar que només ho faria servir per protegir-la i per fer el bé, ja que amb aquella força podria aguantar tot el temps necessari per protegir la muntanya sencera.
La Verge que sabia perfectament tot el que havia estat fent el Monjo durant tots aquells anys i podia veure com la seva ànima s'estava esmicolant per moments li va proposar un pacte. Li concedia el poder de la bèstia i que les seves ànimes s'unissin durant 24 hores, perquè pogués demostrar tot el bé que podria oferir amb aquella força i que un cop passat el dia es tornés a presentar davant d'ella i la unió es desfaria, si ell havia pogut demostrar que aquell poder el faria servir per al que deia i la seva ànima seguia pura, li concediria la unió i el poder eternament. Si no era així, quedaria per sempre més com un simple mortal i seria desterrat de la terra santa del Santuari de Foix. L’altre condició imposada per la Verge era que si un cop passades les 24 hores, el monjo no es presentava, les dues ànimes quedarien atrapades per sempre en el cos del Boc, d'aquesta forma mai més podria fer els encanteris ni els beuratges que havia après durant tots aquells anys.
La destrucció
El Monjo va acceptar i així va ser. De cop, va notar una forta presència darrera seu. En girar-se va veure el Boc, ell es va alçar i va mirar fixament aquells ulls rojos. Novament, el cel es va tapar, la terra va començar a tremolar i el raig de foc va tornar a sorgir, aquest cop del Boc directe al Monjo. Les dues ànimes van unir-se, el vestuari del Monjo va quedar mig calcinat i unes banyes li van sortir, la seva pell es va quedar pàl·lida i els ulls se li van posar vermells com els de la bèstia.
Sense mirar de nou a la Verge, va fugir i va començar a experimentar i a posar en pràctica tots els seus coneixements amb aquell nou poder. Va perdre el control de si mateix per complet fins a arribar al punt que tota ànima que trobava al seu pas, la corrompia i enterrava a les profunditats de la terra descobrint que així la seva força augmentava. Van ser 24 hores de destrucció per tot arreu on anava i com més ànimes adquiria més força tenia, a cada passa que feia, era més poderós i tota la terra espetegava amb la seva presència mentre el cel cremava en cada un dels seus actes.
La unió
Van passar les 24 hores i va arribar la mitjanit. El Monjo encegat per un poder que a cada segon era més intens, no es va presentar davant de la Verge i en un instant, el seu cos començà a defallir, la terra se l'engolia i tot el foc que cremava el cel li començava a caure al damunt. Quan va poder obrir els ulls de nou, es va trobar que s'havia convertit en el Boc i que el seu cos i la seva ànima estaven capturats dins la bèstia.
​
Va embogir de mala manera i sense saber que fer, va correr de nou cap a la muntanya i es va dirigir cap al Santuari, quan hi va arribar, va veure que tot el poble i les ànimes que havia capturat estaven rodejant la Verge tot esperant-la. Sense poder reaccionar va començar una cacera contra ell.
Amagat i desterrat d'aquella terra, va jurar i perjurar que trobaria la forma de tornar i de capturar totes les ànimes de Torrelles de Foix i que faria venjança.
Van passar segles i no se'n va a tornar a saber res del Boc, fins a caure en l'oblit.
Els Diables
Però un any, els diables de Torrelles de Foix, seguint el rastre del poder maligne i terrenal que deixava la bèstia, el van poder trobar i amb la força infernal i els coneixements que ells havien assolit durant anys de batalla pel poble, el van poder invocar. Acordant així que, si els Diables ajudaven al Boc a capturar totes les ànimes del poble, ell donaria tot el poder als Diables.
​
I així va ser. Cada any, a l'inici de la Festa Major, els diables invoquen el Boc a l'anomenada Nit de Foc, i declaren la guerra al poble, fent la terra tremolar i el cel cremar. Durant els dies de festa al poble, es preparen amb totes les seves forces, i amb l'ajuda de Diables d'arreu, surten una nit proclamant una batalla constant contra el poble, amb l'anhel que el Boc es pugui endur totes les ànimes a les profunditats de la terra i que els diables tinguin el poder absolut de Torrelles de Foix.